La primera etapa del nostre viatge a l’estranger fou la ciutat de Nàpols. Històricament es pot dir que hi ha passat tothom: d’origen grec –primer Parténope i després Nea Polis–, després els licans, a continuació els romans, més tard els normands que foren vençuts pels angevins, la darrera reina dels quals en no tenir successor va adoptar Alfons el Magnànim, rei de la corona d’Aragó. Amb el canvi a la monarquia hispànica i l’establiment de la casa d’Àustria, fou governada per un seguit de Virreis de no gaire bon record. A través d’un seguit de tractats internacionals, es va iniciar el primer període borbònic, iniciat per Carles III, que va durar fins a la dominació napoleònica i un segon període de Borbons. En produir-se la unificació d’Itàlia, promoguda des del nord, a mitjans del segle XIX, comença la seva decadència per allò que el nord sempre mira al sud amb una mica de condescendència. Tot això fa que hi hagi un bon nombre de castells, palaus, esglésies, etc. dignes de menció; que la ciutat estigui una mica descuidada, obres que s’eternitzen etc. i que la gent sigui extraordinàriament amable.
Les conegudes runes de Pompeia atrauen tants visitants que de vegades es fa una mica difícil veure-les o senzillament caminar-hi. Molt més tranquil·la la pujada al cim del Vesuvi, amb el seu imponent cràter, des d’on hi ha una panoràmica espectacular, una mica deslluïda pel temps plujós que hi trobàrem.
El mateix mal temps, aquesta vegada marítim, ens privà de la prevista visita a la Gruta Blava i escurçà l’estada a Capri, on pujàrem al punt més alt de l’illa en telecadires individuals, el que representà un record de temps passats (o no tant) per a uns i una novetat per a d’altres.
Un recorregut digne de menció és el de la costa amalfitana: un tram per terra, per unes carreteres tremendament revirades i un altre per mar, que dóna una altra perspectiva de la costa. Amalfi és la capital de la República Marítima del mateix nom que rivalitzà amb Pisa, Venècia i Gènova pel control de la Mar Mediterrània. Val a dir que aquest territori s’independitzà de Bizanci tal com queda palès en l’edifici de la seva catedral.
A Paestum poguérem admirar la imponent muralla que envoltava aquesta ciutat grega amb els temples dedicats a Hera, Apol·lo i Atena, tot i que hi ha contradiccions entre els erudits. Digne de menció el museu on hi ha una bona col·lecció de peces entre les que destaquen les parets d’una tomba amb frescos representant les activitats del difunt.
Aquesta ciutat està situada al Cilento, on visitarem les grutes de Pertosa, amb il·luminacions insòlites tant a les imponents galeries com a la resta del recorregut. Al dia següent anàrem a Castellabatte, amb unes espectaculars vistes sobre la costa. Aquests desplaçaments ens permeteren gaudir dels paisatges que han rebut la qualificació de Parc Nacional.
Totes les menjades d’aquest viatge han estat presidides per la pasta, tant dinars com sopars, amb diverses presentacions: carn, calamars, cloïsses, etc. i els ineludibles tomàquets. Pel sopar del darrer dia del viatge, l’hotel va fer un pastís especial d’agraïment a hostes tant distingits com nosaltres (pastís que, en dur espelmes, fou rebut cantant en castellà el “Happy birthday to you”). Finalment, en el viatge cap a l’aeroport, seguint el costum napolità d’obsequiar als hostes que hi hagi els diumenges, els guies repartiren un parell de pastissos tradicionals.
Un comiat ben dolç, que ens ha deixat ganes de tornar-hi..
Jordi Rius Castro