El viatge a l’estranger d’enguany a estat per a visitar diverses ciutats d’aquesta comarca italiana amb una sortida d’un dia a la Ligúria, al Parc Nacional de les «Cinque Terre».

Una crònica convencional diria que vam visitar Florència, Siena, San Giminiano (anomenada la «Manhattan de la Toscana» per la quantitat de torres de gran alçada que encara conserva), Poppi, Arezzo, San Giovanni Valdarno, Lucca i Pisa; que vam fer una ruta marítima per visitar els pobles de la «Cinque Terre»; que vam visitar baptisteris, catedrals, esglésies, campanars, etc. a més de visitar la Galeria dels Uffizi i el Palazzo Pitti, amb seves esplèndides col·leccions d’art, així com una part de l’extens Jardí Boboli, annex al Palazo Pitti i que en totes aquestes ciutats s’han establert àmplies zones de vianants que faciliten l’esclat turístic actual.

Però veient aquests edificis que costaren fortunes a l’època, que introduïren novetats arquitectòniques i innovació artística ens hem de preguntar com fou possible tot plegat, tenint en compte l’ostentació de poder i de riquesa que representaven tant pels propis habitants locals com pels visitants, ja fossin comerciants o diplomàtics d’altres contrades.

En primer lloc cal considerar que, després de la primera època feudal que seguí a la caiguda de l’Imperi Romà, ben aviat es formaren tot un reguitzell de ciutats–estat, tant a la Toscana com a la Liguria, el Véneto, l’Emilia Romagna, etc. destacant entre elles les ciutats portuàries de Gènova, Pisa, Venècia i Amalfi que feren de pont per a l’intercanvi de productes de luxe per a les classes riques dels nous comtats i regnes –també feudals– que havien sorgit a tot l’àmbit europeu tant dels productes propis com dels provinents de l’Orient a través de l’Imperi Bizantí primer i de l’Imperi Otomà més endavant.

D’aquesta manera podem entendre que, per una part la riquesa de les elits i per l’altra l’intercanvi d’idees amb altres cultures, el Renaixement italià comencés molt abans que a la resta del món occidental: els escriptors humanistes Dante Alighieri, Giovanni Bocaccio i Fracesco Petrarca van viure a cavall del segles XII i XIV i el llinatge dels Mèdici governà Florència –amb alguna intermitència– des del segle XIV fins a finals del XVIII.

La necessitat d’ostentació obligà a la construcció d’edificis monumentals –baptisteris, catedrals i campanars pel poder religiós i palaus pel poder civil–, fet que afavorí la creació de noves tècniques arquitectòniques, com la que emprà Brunelleschi a la cúpula del Duomo de Florència, i la participació de pintors i escultors per a «decorar» tant esglésies com places i palaus, entre els quals Miquel Àngel i el seu imprescindible David a Florència.

A partir del poder i la riquesa dels Mèdici, amb grans personalitats com Cosme el Vell o Llorenç el Gran, amb Savonarola (condemnat més tard a la foguera per la Inquisició) de confessor o el consell polític de Maquiavel (tant sovint malinterpretat), les ciutats–estat de la Toscana acabaren formant el Gran Ducat del mateix nom que es perllongà fins a mitjans del segle XVIII.

Val a dir que aquests governants foren uns mecenes que apreciaren i finançaren artistes com Donatello, Masaccio, Boticelli, Miquel Àngel o Rafael, per anomenar els més coneguts.

Finalment, destacar que havent conservat la seva estructura d’origen medieval encara avui a la Piazza del Campo de Siena competeixen, dos cops l’any, les contradas (barris) en una frenètica cursa de cavalls o que a la Piazza Grande d’Arezzo, també competeixen els barris dos cops l’any a la Giostra del Saracino (Justa del Sarraí)

En resum, un viatge on caminàrem molt, visitarem moltes places, esglésies, palaus, etc. així com paisatges rurals vora de l’Arno o vora del mar, sempre amb del «kit del turista», un receptor amb auricular individual per on seguíem les explicacions dels (i de les) guies locals sense interferències dels altres nombrosos grups que estàvem alhora al mateix lloc.

Jordi Rius